ACORDS DEL COR

Com una música callada. 

He trobat en la poesia d’Acords del Cor de Montserrat Gallart les paraules d’una música callada que em fan present l’obra del compositor Frederic Mompou, que ell va voler anomenar Música Callada, tant pel so com pel tempo de l’exposició. Com la de Mompou, la melodia d’aquest poemari avança segura amb uns versos donats per la música personal de la poeta, pel seu ritme intern, pel seu cant.

Sense perdre el pas en el camí de ser ella mateixa, fugint d’aparences de forma i de trucs amb pretensió d’impactar, res no distreu el batec i el so de cada poema. Ella s’escriu vers rere vers, en una constant recerca-trobada interior que es va manifestant en favor de la veritat i de la forma més harmònica de dir-la, no pas la més impactant: Un poema és un fermall ornat /singular i bell /que tanca bé.

 Com en la música de Mompou, el poemari segueix el seu camí sense nusos, sense estrafer,  sense impostura, sense que l’acompanyament -la forma, els mots triats- distregui de la melodia i del tema. La pròpia veritat guiada per la tensió personal i poètica l’hi és l’essencial.

En aquesta poesia no hi ha actuació ni representació. Flueix el cant. És una cadenza  personal, intuïtiva, que beu d’ella mateixa, no pas cenyida amb mètrica, sinó donada amb naturalitat, perquè  es regula harmònicament entre la tensió i l’equilibri. Les paraules hi surten endreçades, tot i el dolor  -en molts versos explica les ferides i les diverses  eines o armes que les han provocades-, copsem uns acords en cada poema, ens els ha anunciats i des del primer ja veiem que compleix amb la paraula donada, i ens deixem portar per aquesta recerca constant, tensa però serena, del propi pols: “Covo versos de pau en les meves temples /mentre els batecs del cor /se m’acompassen /amb el pols de les artèries /i la saba que els recorre”. És una recerca que acompanya i reconforta, que podria ser la nostra, i arribem a confiar que, com la poeta, reeixirem en el propi camí.

Són imatges palpables que fugen de l’artifici. Les troba entre les arrels i la cultura que s’ha fet a cop de viure, de llegir  i d’escriure. És des d’aquí que es diu i ens diu el que ara és ella: L’escriptura és, em sembla, /el veritable indret /de l’existència.

I ens explica alguns dels seus referents culturals:  K. Kavafis, M. Yourcenar. Són els que li han arribat més a l’ànima i l’han transformada?  Vol que li anem seguint les petjades? O bé, en confessar-los, ens diu quelcom de l’artefacte verbal que diu Auden que és el poema i que, en Montserrat Gallart, més aviat en podríem dir l’ordit, el joc d’elements, per arribar a la claredat?

Res no és senzill en una poesia que es regula ella mateixa, encara que el poema llisqui llis dient el que ha de dir de la millor manera. En aquests poemes hi ha una tria de formes i de mots adequats, una presència de ritme que ve donat des de l’interior, que traspuen un criteri de plàcida sinceritat i ofereixen, desitgen, l’harmonia com a primera condició.

Això ens reconforta, ens asserena. Tot i l’intens dolor -sovint explícit i a vegades sotto voce, que traspuen alguns versos-, continuem llegint, perquè sabem que l’escriptura salvarà l’autora de l’experiència, que ens pot salvar de la nostra  pròpia experiència. Aquesta música callada  acompanya, es pot sentir, mentre s’avança per un camí  que es va fent amb el cruixir de la sorra i alguna pedra cantelluda, però des d’on es veu un horitzó clar, no massa enllà.

Mercè Voltas.       (Març 2014)