MEDITERRÀNIA

Sinopsi

A Mediterrània hi són destacats la llum, el color i el viatge. El contingut és un passeig per diversos enclavaments de l’anomenat Mare Nostrum i alhora pels sentits, per les emocions que el recorregut inspira i evoca. La natura i la seva contemplació hi són cabdals. El recull presenta indrets, en els quals el cor ha quedat feliçment atrapat.

Llum que desperta ressons

Una cosa sàvia ens atrau en la contemplació de les pedres antigues. Una cosa bella, seductora, ens tiba cap a l’enamorament del mar, del sol, de l’aire que ens travessa, i ens enlaira. Un amor de llum.
En l’amor d’aquesta llum s’inicia un viatge real -en realitat, diversos viatges en el temps-; i es fa estada en un lloc que és una llar àmplia sense perdre ni gota de la seva falda acollidora. En aquest amor de llum cal situar Mediterrània, de Montserrat Gallart i Sanfeliu.
Amb el seu verb càlid, Montserrat Gallart i Sanfeliu ens duu de la mà per l’illa de Rodes, Atenes, Palerm, Cefalú, Nàpols i Pompeia, indrets banyats d’una intensa claror solar que frega les parpelles fins a fer-les tan fines i transparents com un paper de seda. Aquesta llum vertical que bat les pedres, és també la llum de la cultura mediterrània que es dissemina, horitzontal, en els segles. Per aquesta raó, aquesta llum blanca desperta ressons de veus mares, familiars, en l’ànima de la poeta. En aquest trànsit, el mar li parla a cau d’orella, i el blau la convida a la contemplació d’una saviesa antiga que es revela, magnànima, en paraules belles.
De la mateixa manera que no hi ha dos somnis iguals, no hi ha dos viatges iguals. Veiem les mateixes coses, però les experimentem de forma diferent. I la forma com apareix el relat del viatge, en aquests cas, els poemes del viatge, es correspon a aquest sentir que no només depèn de la sensibilitat sinó també del pòsit cultural del viatger. És a través d’aquesta sensibilitat i d’aquest pòsit de coneixements que el viatge agafa un sentit, una significació. Els paisatges geogràfics, culturals i històrics espitllen paisatges interiors de la poeta, les credencials de la seva naturalesa íntima.
Així, a aquest viatge vital, a aquesta odissea íntima, al viatge a Grècia i Itàlia, Montserrat Gallart i Sanfeliu hi afegeix la contemplació en ella, en l’espill del seu ésser intern, estades a llocs emblemàtics com Montserrat, Valldemossa, Girona i Morella, abans de convidar-nos a entrar a la segona part del llibre, que l’autora ha titulat: Cadaqués, palau del vent.
De natura mineral, l’aire que respirem en duu partícules elementals. Aire que en un procés còsmic de mils d’anys s’ha condensat en les roques de Cadaqués. Es diu que el nom de Cadaqués ve precisament de la conjunció de paraules capdequers, cap de pedres. Però aquest palau, vist de dins, vist des de la interioritat, és una estança, una llar on la poeta retorna una i una altra vegada. Amb l’art amorós de Penèlope i amb la pietat d’Antígona, l’escriptora en fa una llar i un jardí de repòs. Per a ella i per als seus hostes.
La llum hi és diamantina, en aquesta Grècia catalana que és Cadaqués. Per això els ressons de les veus que s’hi senten són materns com aquelles veus que ens van fer de bressol. Perquè a Cadaqués s’hi reconeix la llum dels orígens grecs, el seu misteri, aquella cosa sàvia de ser que atrau i lliga amb llaç dolç, com l’aigua del mar que comunica les ribes dels pobles de la Mediterrània.
Sí: la Mediterrània és una manera de ser humana pintada amb una paleta de mil colors que es condensen en el seu blanc tan pur, i en el blau, i en el verd, i en l’or de les pedres. La Mediterrània és un paisatge, una cultura, una gent. Amb la seva paraula tan plàstica com evocadora, a Mediterrània Montserrat Gallart i Sanfeliu en fa escandall. Perquè ens hi reconeguem fills i filles de les dees, deixebles de les muses, germans i germanes en aquell món que en la seva utopia ateny l’Arcàdia o el Jardí de les Hespèrides; o Ítaca per a nosaltres després d’haver llegit l’Odissea del vell Homer i el poema de Konstantinos Kavafis, poeta grec d’Alexandria. En els poemes aplegats a Mediterrània hi persisteixen com cants antics els ressons de la llum antiga, un cel que convida a fer-ne art. Pròdiga, l’autora ens ofereix aquella llum renovada en el procés alquímic de la seva gràcia, aigua que brolla, celístia, de la font de Castàlia, la font dels poetes.
Teresa Costa-Gramunt.